La ventatge de la retrospectiva

Hola a tothom!

Abans de res, deixeu-me dir una cosa: tot i que aquest post està sota el tag de traumapost, no estic ni deprimit, ni trist o melancólic, i de fet em queda menys camí per davant del que ja he caminat. De fet, crec que és precisament gràcies a com estic que em penso que ha arribat el moment d'escriure una cosa que sabia que tard o d'hora l'acabaria escribint. Mireu, fa dues setmanetes la meva filla va estar ingressada a l'hospital (res greu, tranquils, tot està bé :)) i és clar, la desfilada de persones que va venir a veure-la (inclós tu, Kamechan) va ser molt gran. I és clar, vaig retrobar-me amb gent que no havia vist desde el Trauma. Podriem dir que vaig aprofitar per posar alguns punts sobre les "i" i passar algunes pàgines, ja us podeu imaginar que aquests retrobaments no eren precissament desl grats. En fi, vaig al tema...

La ventatge de la retrospectiva.

Ara que ja han passat casi sis mesos del Trauma miro enrrere i em meravello de com som les persones i de les sorpreses que et dona la vida. Si algú m'hagués dit sis mesos i mig enrerre que a 8 de desembre estaria divorciat, no me l'hagués cregut. I si a més m'hagués explicat els detalls del perqué del divorci, m'hagués rigut a la seva cara.

Però ara em trobo a 8 de desembre, i tot i que no m'ha fet gens de gràcia el que m'ha passat ni com m'ha passat ara mateix no voldria per res del món tornar a la meva vida d'abans. No és pas que no vulgui tornar a tenir parella, no és això. El que vull dir és que la meva exdona, una persona que jo estimava més que qualsevol altra persona en el món (i ho dic de veritat), que era per a mi una bellesa i una magnifica persona i que la seva personalitat m'encisava, ara no desperta cap ni un d'aquests sentiments. Més aviat em desperta el contrari.

És extrany. No, em meravello al veure com una persona per a mi ha passat de A a Z en el meu rànking personal d'estima en aquest temps. A vegades em pregunto, com pot ser? Al maig l'estimava, al desembre ni fu ni fa, més aviat em molesta. Com són els sentiments. Ara, que reconec que encara he estat prou afortunat, ja que la magnitud del làser que em va disparar va ser tan gran que em va destruïr totalment l'amor i estima que sentia per ella. Com que no m'en va quedar ni una engruna, almenys no m'ha passat el que surt habitualment a les pelis de voler tornar amb ella, trobar-la a faltar... coses així. Si que és cert que he anyorat moltes coses, però més coses abstarctes (com ara estar enamorat o fer vida amb parella) que no pas a ella en sí. He hagut de batallar contra la ràbia, el dolor en l'ego, la tristor, el fet de sentir-me substituït tan ràpidament, enveja ( si, si enveja de que ella estigues emparellada desde el començament i jo hagi estat solter desde llavors ) i coses així.

Resumint, per flipar.

En fi, que acabaré el post dient que en certa manera, la deesa fortuna m'ha donat el que durant tants anys havia desitjat: que ella i jo estiguessim units per sempre més. El que passa que aquesta unió no estarà basada en l'amor com jo volia, estarà basada en que compartim una filla, per tant, vulgui o no vulgui les nostres vides estaran en conatcte.

És extrany, fa sis mesos no hagués volgut de cap manera que això hagués acabat així; ara no voldria per res del món tornar al que tenia sis mesos abans.

La ventatge de la retrospectiva.